SABER CALAR COM PLUJA FINA : ESPANYA S'ESBERLARÀ EN MIL BOCINS

"Aigua miraculosa"

QUIM GIBERT

En el film Força deu de Navarone els mateixos protagonistes de la destrucció dels canons de l'illa de Navarone tenen encomanada una missió en els Balcans, consistent a fer saltar un pont qualificat d'indestructible. Arran de l'enorme dificultat que comporta la missió, opten prèviament per fer esclatar una presa ubicada allà mateix. I que aleshores sigui l'embat de l'aigua el que se n'encarregui d'arrossegar l'esmentat pont. Amb aquesta finalitat, el major Keith Mallory i el sergent Dusty Miller aconsegueixen col·locar dinamita en punts estratègics de l'embassament. La descàrrega explosiva, però, no ocasionarà els desperfectes desitjats, amb la qual cosa els dos artificiers no se'n sabran avenir. El pas posterior de les hores serà determinant. Tant, que el fracàs inicial de l'operació farà un gir sobtat. Si bé externament la construcció no haurà quedat excessivament malmesa, la deflagració originarà en el seu interior fissures que la força de l'aigua anirà engrandint fins a rebentar-la. I, de retruc, el pont proper a la presa també cedirà. Encara que amb retard, els danys col·laterals de la voladura acabaran per fer reeixir un objectiu complicadíssim.

Quan no hi ha resultats immediats es produeix una tendència a deduir que allò que hem engegat ha estat en va. Per contra, aquest exemple cinematogràfic ens mostra que hi ha petits assoliments que són el detonant de l’èxit final. És a dir, que volen un temps abans no se’n recullen els fruits. Davant de murs teòricament infranquejables, fomentar el desencadenament de dinàmiques que els esquerdin és el pas previ. És per això que l’estudi i coneixement dels defectes i febleses de l’adversari permet maniobrar al nostre favor quan es presenta l’oportunitat. No gaudir d’una posició de força t’aboca a moure't en paràmetres subterranis d'aquest estil que, arran de les circumstàncies, són d'allò més ben pensats i legítims. En front d’una arbitrarietat, no fer res és molt pitjor. És deixar que, sota la teva complicitat, l'abús esdevingui normal.

Al llarg de la història l'acció desinhibida i incansable de les minories ha estat cabdal a l'hora de provocar filtracions d’aigua, que han anant estovant els bastions d’imperis totpoderosos, de règims dèspotes, de contextos polítics injustos, fins aconseguir ensorrar-los. Després de segles de presència britànica a Irlanda i a l'Índia, la majoria dels autòctons contemplaven com impossible alliberar-se de la metròpoli. Tant, que els grupuscles que van fer els primers passos en aquest sentit eren titllats d'il·luminats i de conflictius pels mateixos irlandesos i indis. L'impuls inicial d'aquests independentistes va ser molt més important del que semblava. I poc a poquet van trobar la mesura d'una clau de volta que els va dotar d’un estat lliure, fet que ningú a hores d'ara qüestiona dins el panorama internacional.

Si bé l'independentisme català és un moviment vulnerable, no hem de perdre de vista que de vulnerables ho som tots (l'unionisme espanyol, també), encara que sigui en diferents graus. No era extrema la vulnerabilitat de Collins i Gandhi quan s’encaraven a l’imperi de sa majestat i tot i així van poder foragitar els britànics? Mahatma Gandhi deia que la força no prové de la capacitat física sinó d’una voluntat indomable. Per tant, que la vulnerabilitat sigui inherent a la condició humana no vol dir que estigui renyida amb l'enginy i l'empenta, recursos sense explotats.

Saber calar com pluja fina per tal que aquelles estructures anquilosades, que ens impedeixen de disposar de sobirania, quedin amarades és una opció intel·ligent. I llavors, més d’hora que tard, l’Espanya menyspreadora dels drets nacionals dels catalans s’esberlarà en mil bocins pel seu propi pes. L’aigua que fuig sense aturador per les escletxes i els seus efectes dilatadors són la metàfora d’aquells que no es donen mai per vençuts en front dels greuges. D’aquells que, com l’aigua miraculosa, són sinònims d’esperança, d’oxigen, de frescor, de vida. L’aigua, però, és un bé escàs en l’ecosistema català.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió