EL REALISME POLÍTIC ÉS CONSERVADOR, IMMOBILISTA I DESMOBILITZADOR 

"ELS EFEFANTS (ESTACATS) SÓN CONTAGIOSOS"


QUIM GIBERT

Alguns dels nostres avis segurament són coetanis d’aquells barcelonins que aixecaren barricades amb motiu dels Fets d’Octubre d’aviat farà 75 anys, quan el president Companys va proclamar l’Estat Català, i de molts d’altres episodis d’una Catalunya revolucionària d’entreguerres. I és que el 6 d’octubre de 1934 hi ha gent que va arriscar la vida rere les llambordes enfrontant-se a un exèrcit regular, amb el balanç d’alguns morts (entre ells l’independentista català d’origen andalús Manuel González Alba).

Des d’aleshores ha plogut molt. Tant que els catalans contemporanis som on som, segons el filòsof Josep Maria Terricabras, perquè estem massa preocupats per ser realistes, per ser oportuns, per agradar a tothom, perquè ningú no se’ns pugui ofendre: «El realisme polític acostuma a ser conservador i immobilista, és a dir, desmobilitzador» (dins el llibre Pensem-hi un minut).

La història ens ensenya que hi ha moltes maneres d’arriscar-se i de treballar perquè allò que no ens agrada experimenti modificacions, però aquest treball sempre implica córrer un risc. I arriscar-se vol dir sobretot afrontar angoixes (pelar-se els dits, sentir-se sol, rebre pressions, ser mal vist...) i tenir l’esma de no defallir.

Jorge Bucay relata que de menut els circs li tenien el cor robat. I dels animals, el seu preferit era l’elefant. L’escriptor argentí no arribava mai a entendre que malgrat tractar-se d’una bèstia tan grossa i forçuda, sempre quedés fermada a una simple estaca un cop acabada funció. De més gran va constatar que l’elefant de circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit: «L’elefantet va empènyer, va estirar i suar tractant d’alliberar-se. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell. Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que, l’endemà ho tornava a provar, i l’endemà següent, i l’altre... Fins que, un dia, un dia terrible per a la seva història, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí». Per Bucay aquell elefant enorme i poderós que ens deixa enlluernats en el circ no s’escapoleix d’una estrebada perquè quan tenia pocs mesos de vida va interioritzar enrabiat que era impossible: «I el pitjor és que mai més ha tornat a qüestionar-se seriosament aquell record. Mai, mai més va tornar a posar a prova la seva força...» (dins el llibre Escolta’m).

Risc i angoixa són carn i ungla. L’angoixa no s’atura si les persones no ens aturem a l’hora d’impulsar desafiaments que ens facin més lliures tant personalment com col·lectivament. Qui en aquests casos es debat entre el risc i l’angoixa és que s’esforça per créixer humanament. I ens aniria com l’anell al dit que cada persona que madura en aquest sentit esdevingués un agent propagador, el detonant d’una reacció en cadena que definitivament encarés els Països Catalans en el camí directe cap a la seva independència. Per al pensador Raimon Pànikkar, «en la possibilitat hi ha un poder. Aquest poder és l’origen de l’angoixa (...) Hem de reviure l’angoixa com la companya de l’esperança i la precursora de la llibertat» (dins el llibre L’home i les seves pors).

Malaguanyada la potencia d’aquells que no la fan servir. No donar sortida a les potencialitats d’un mateix és truncar el propi destí. I d’aquí a fer com els elefants dels dibuixos animats que fugen esperitats dels ratolins només hi ha un pas.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans