"VERGÈS A ALGÈRIA"

QUIM GIBERT

Cap a inicis dels anys 20 el cònsol francès a la Indoxina colonial era Raymond Vergès. El seu casament amb la vietnamita Khang, però, li va costar el càrrec. Aleshores van optar per establir-se a l'illa africana de Reunió, d'on era fill Raymond Vergès. I en aquest departament francès de l'oceà Índic és on va néixer el 1925 Jacques Vergès. Des de ben menut va conèixer de prop la discriminació i altres episodis racistes. El cineasta Barbet Shroeder, autor d'un documental sobre Jacques Vergès, diu: «Vergès va viure en l'estranya tessitura de sentir-se colonitzat pel seu propi país».

Malgrat detestar el colonialisme europeu, el Vergès adolescent va esdevenir un enamorat dels lliurepensadors de la revolució francesa. Tant és així, que amb 17 anys es va embarcar cap a la metròpoli per a unir-se, en el decurs de la segona guerra mundial, a les Forces d'Alliberament de Charles de Gaulle. Es negava a confondre la França imperialista amb la França de les llibertats.

Prompte va descobrir que el llindar entre el bé i el mal és molt tènue. Va ser el 1957 quan, acabat de llicenciar d'advocat, Vergès fou destinat a Algèria, en un moment en què l'independentisme sacsejava aquest territori francès d'ultramar. Vergès es va adonar de l'enorme repressió que França hi desplegava, amb l'ús de mètodes semblants als dels nazis. D'aquesta forma de procedir, que anys més tard va ser ratificada pel general francès Paul Aussaresses i altres alts comandaments desplaçats a Alger, n'estava al corrent François Mitterrand, ministre de justícia d'aquell període. La defensa de Djamila Bouhired, que havia estat brutalment torturada en una comissaria d'Alger, fou un dels primers dels processos judicials que Vergès va assumir.

Tot apuntava que aquesta guerrillera independentista, acusada d'haver comès atemptats en els quals hi van deixar la vida civils, seria condemnada a mort. Arran d'això, el jove advocat va desplaçar l'afer més enllà del jutjat. Calia decantar l'opinió pública a favor de l'acusada i internacionalitzar el conflicte. Es va tractar d'una contraofensiva política coneguda com a défense de rupture, consistent a fer erigir l'acusador en acusat de mantenir un sistema injust. Per tant, va ser precís acusar el jutge de ser el representant legal d'una situació indigna. Aquest no reconeixement de l'autoritat d'un tribunal es produeix quan el diàleg no és possible perquè els valors de l'acusat i del jutge són antagònics. I és que per Vergès, la justícia sempre està preparada per defensar l'ordre establert.

Amb l'absolució de Bouhired, Vergès va aconseguir mostrar les clavegueres d'una França fosca i va posar en entredit els fonaments de la societat colonial. Per això Vergès no va dubtar a titllar Mitterrand de «criminal de guerra». L'estratègia judicial va funcionar perquè es va basar en una défense de rupture. La défense de connivence, en la qual les parts accepten els principis des del quals s'enjudicia el cas, és la via més sensata. En casos com els de Bouhired, on els referents de l'acusat i del jutge són tan oposats, la persona culpabilitzada viu escindida entre la seva ideologia i la de l'acusació. Llavors, la connivència judicial és per Vergès «la història d'una derrota (...) pidolar comprensió no condueix sinó a desastrosos fracassos». I és que l'advocat francès recalca que si una societat reconeix un cert nombre de llibertats democràtiques i les viola, «els acusats tenen el deure de cridar la societat a l'ordre dels seus principis».

Vergès no ha deixat mai de ser notícia arran de la seva posterior clientela (el nazi Barbie, el terrorista Carlos, Slobodan Milosevic...). Schroeder pensa que Vergès no ha superat la intensitat de l'etapa d'advocat a Alger: «i s'ha passat la vida intentant repetir-la».

*Quim Gibert, coautor d'Elogi de la transgressió