"En els fets descobrim les persones"

QUIM GIBERT

La nena afroamericana Odetta Holmes (Alabama, 1930 - Nova York, 2008) viatjava en tren l'any 1937 cap a Los Angeles amb la seva mare, que acabava d'enviduar, quan un ferroviari va entrar en el vagó i va obligar els negres a sortir-ne. Així mateix, el noi afroamericà Tommie Smith explica que a la Califòrnia de 1950 els negres eren percebuts com gent de segona categoria: «No podíem caminar per la mateixa vorera que els blancs. Tampoc podíem compartir els serveis públics. Hi havia lavabos per a blancs, molt nets, i per a negres, molt bruts. No hi havia igualtat en cap sentit» (El País, 4-2-08).

Per la seva condició ètnica, tant Odetta com Tommie han passat molta por en el decurs de la seva vida. Però no van dubtar en més d'una ocasió a obrir-se camí a través de la por. Això els va obligar a penetrar en un terreny incert, però de motius no els en mancaven vivint en una Amèrica segregacionista. Smith diu «No teníem res, així que en la meva vida no he tingut altre possibilitat que lluitar (...) La meva fortalesa ve del meu origen».

Odetta Holmes (o Gordon, potser el seu cognom de casada) esdevindrà un clam en defensa dels drets civils per mitjà de la música folk, espiritual negra, gospel, blues: «Allà hi havia ràbia, la fúria, la frustració», apunta Idoya Noain, periodista (El Periódico, 4-12-08). I és que aquesta gargamella prodigiosa va contribuir a fer renéixer el folk americà dels anys 60 amb cançons tradicionals de treballadors, esclaus, presoners i mestresses de casa arribades dels estats del sud: «on uns sentien cançons d'esclavitud, Odetta sentia himmes d'alliberament (...) Odetta transforma en éssers vius les cançons», sosté Noain. Per la seva part, Tommie Smith fou un els dos afroamericans que, des del pòdium guanyador de l'or olímpic en els 200 metres de Mèxic 1968, va saludar amb el puny alçat i enfundat en un guant negre. L'imatge d'aquella mà tancada, en plena cerimònia dels jocs, va donar la volta al món i ha esdevingut el símbol del poder negre: «Vaig veure tantes injustícies que no podia quedar-me sense fer res» (El País, 4-12-08).

Només és digne aquell que s'indigna davant l'arbitrarietat. A més d'indignar-se, ambdós afroamericans van passar a l'acció de forma organitzada. És així quan la indignació esdevé valor transformador. Disposar de prou valor és una competència a l'abast de qualsevol humà. En el moment que el vas exercitant, queden activats certs àmbits personals que teníem endormiscats. I t'adones que ets capaç de tenir el valor suficient.

Per això és interessant la negativa de Marc Belzunces, objector de consciència a Espanya, a presentar-se en una mesa electoral, a la qual fou designat el 9-3-08 arran d'una convocatòria estatal. Belzunces, que es declara independentista i socialment compromès, diu que no s'ha d'entendre com «una desentesa cap a la meva societat, la catalana. Si fossin unes eleccions nacionals o municipals, col·laboraria com a ciutadà. No reconec com a personalitat, la meva dignitat, la meva moral (...) sent a més un acte públic degradant i humiliant i un maltractament psicològic». Afegeix que ni la coerció ni una multa «em farà complir cap mena de citació com la que m'obliga a declarar, per la qual cosa aquests mecanismes perden el seu valor (...) no tinc cap més opció que acceptar les conseqüències derivades del que em dicta la meva consciència».

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió