SI TRANSMETEM UNA VISIÓ CASTELLANA DEL MÓN BUIDEM EL CATALÀ DE CONTINGUTS 

"Sota una col"

QUIM GIBERT

Sota una col, Setze jutges, Coral·lí, El sol solet fa ullades, En Pepitu va de curt... són cançons dels darrers àlbums discogràfics d'Adrià Puntí (ara, Josep Puntí). Les he escoltat aquesta tardor. M'han agradat força. Puntí ens acosta, tant en els títols de les cançons com en alguns fragments, a un món exclusiu del territori català. Aquesta mateixa representació mental tan genuïna també és detectable en les lletres de les cançons de Quimi Portet i Jaume Sisa, justament aquest darrer que és titllat de cantautor galàctic. Allò que lògicament transmeten, en algun moment o altre, els cantants de països normalitzats és l'imaginari de la seva cultura.

Aquests universos grupals són fruit d'una història, d'una simbologia, d'una llengua. I es manifesten a partir d'un bé de Déu d'expressions culturals i artístiques. Per Salvador Cardús, sociòleg, els imaginaris són espais que conformen una identitat i una memòria compartida: «a la qual un col·lectiu s'hi adhereix».
Hi ha però imaginaris colonitzats per d'altres de més potents, que esgavellen l'autencitat que traspuen, per exemple, els esmentats cantautors. Són fàcilment distingibles en nacions que disposen de referents i vocabulari propi però que molt sovint fan servir paraules alienes. Algú els ha convençut que les seves coses no responen als signes del temps. Això explica que amb l'aterratge del Pare Nadal, alter ego de St. Nicolau, el tió (o "lo tronc de Nadal") i els tres mags d'Orient hagin perdut el monopoli com a portadors dels regals nadalencs. El ratolí Pérez gairebé ha rellevat als angelets a l'hora de deixar sota el coixí una sorpresa a mesura que els marrecs van perdent les dents de llet. Així mateix, el color carabassa ha passat a millor vida pràcticament substituït per la denominació taronja, tal com assenyala el lingüista valencià Eugeni S. Reig (Infomigjorn, 4-11-09).

Atès que la nostra és una cultura mancada d'aixopluc estatal i que, en conseqüència, pateix una certa immunodeficiència, la lingüista Rosa Calafat apunta que parlar sempre en català és convenient però insuficient si el marc de referència és Espanya i no Catalunya: «Si el que fem és transmetre una visió castellana del món, estem buidant de contingut la nostra llengua, que perd la seva funció, no serveix» (El Punt, 30-9-09). És a dir, Calafat és de l'opinió que mentre ens lliguin culturalment al món espanyol, ja podem fer campanyes de normalització lingüística que la cosa no anirà endavant. Les dinàmiques homogeneïtzadores dels estats expliquen el descentrament d'una població, arran del qual hi ha aquest abandonament d'expressions autòctones i simbòliques.

En aquesta línia, l'assagista Abiodun Goke-Pariola constata que la Nigèria independent no ha pogut evitar la perpetuació d'una denigració interioritzada de tot allò que és indígena. Això ha provocat l'adopció per part d'alguns nigerians de la llengua de l'antiga colonització, l'anglès (amb una certa obsessió per tenir un bon accent). I, paral·lelament, el refús a ensenyament de les llengües territorials de Nigèria. Tot i que en el decurs del segle XX s'han produït diferents processos de descolonització, l'imperialisme europeu ha deixat a la deriva l'imaginari africà.

Tinc la certesa que les cigonyes parisenques, que traginen una bossa penjada del bec, ja tenen prou feina resseguint els seus itineraris. I és que a casa nostra els nounats neixen sota una col. Oi que sí, Patufet?


*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans.